far

far

dissabte, 11 de maig de 2013

ressenya Luz de los escombros




Sobre LUZ DE LOS ESCOMBROS, de Manuel García Pérez


Editorial Germania ha publicat fa poc un poemari, en castellà, de Manuel García Pérez, natural d'Oriola, professor, escriptor, que ara s'estrena en poesia.

L'he acabat de llegir, i immediatament l'he tornat a llegir, perquè Manuel és una veu poètica que no et deixa indiferent, té força, té venes, té passió, té reflexió. I té creació.

L'autor crea una atmosfera inquietant, febril, de paisatges càustics, inhòspits, on apareixen espines, escòria, pútrides séquies, camps abrasats, esbarzers, “alambradas”, canyars foscs, per on campen les cendres i tota mena de fangs i matèries polsoses: “cieno, tarquines, polvo, salinos lodos, gredales, tumultos de estiércol, sangrientos charcos...”. És un paisatge apocalíptic que arrodoneix amb els jocs de llum, sempre o quasi sempre tenebrosa, ombrívola, d'un pou profund, del crepuscle, “turbia luz”, “fingida luz de las profundidades”. Com dic, inquietant, perquè Manuel concep l'escriptura com un acte d'esperança front a la desolació, i creu que la vida és depredació, com ell mateix diu en la contraportada.

Com un gran oracle, Manuel als seus versos febrils sembla convocar-nos a antics conjurs, rituals, ofrenes, invocacions, ens fa escoltar veus i ens dóna urpades. Així mateix com altres elements no menys inquietants, com són les brases, la soga, el penjat (ahorcado), la febre.

Ajuden magistralment a crear aquesta atmosfera diversos camps lèxics, com el de les aus que recorren els diferents escenaris: tords, corbs, òbiles, mussols..., a voltes simplement “aves” o “pájaros”. També el lèxic de noms de determinats animals amb una forta càrrega semàntica negativa, com grills, serps, anguiles, raboses, o feristeles (alimañas), o l'artròpode que li surt a algú en la boca. I no és menys inquietant “el silente ojo de la yegua que no duerme nunca”, per posar un exemple.

A més, els pocs personatges humans que hi apareixen semblen dibuixats de la mateixa sort que els paisatges, m'atreviria a dir que són com el mateix paisatge, o part d'ell. Diria que estan fets de la mateixa matèria, de fang, de pols, de cendra, de desolació. Mans aspres i curtides, “cuero viejo”, homes embreats per la cendra, homes sense rostre, cecs, somnàmbuls, o d'anyenc rostre.

Però a més de tot això, la mort impregna el poemari: ossamentes, cadàvers, absents, vençuts, enterrats, fòssils i carronyes. La mort, el drama de la humanitat.

Manuel crea un univers angoixant, per fer-nos reflexionar sobre la condició humana, sobre la nostra feblesa, sobre la nostra tragèdia. Però també hi podem endevinar escletxes de llum, crepuscular, tèrbola, sí, però esperançadora, així com algunes aparicions de l'alba. Igualment hi trobem el foc purificador, foc que destrueix, però que és a la vegada renovador.

Sens dubte, la veu de Manuel cal tenir-la en compte !

Miquel Català, 11 de maig de 2013




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada